|
|
David J. Llobet
Una de les novetats del discurs de Veu Pròpia respecte als discursos, diguem-ne, tradicionals del moviment a favor del català/valencià d’arreu de l’àmbit lingüístic rau en l’ús del concepte de l’adopció de la llengua. El discurs tradicional posa èmfasi en la recuperació: la llengua «està perdent parlants», «està reculant», i per tant els parlants ens hem de conscienciar per tal de recuperar-la. És, doncs, un discurs resistencialista, que fa referència al procés de substitució lingüística, i ha estat hegemònic fins ara a l’activisme lingüístic i a aquelles administracions públiques que han aplicat polítiques lingüístiques favorables a la llengua (especialment la Generalitat de Catalunya).
Doncs bé, des de Veu Pròpia entenem que cal aportar nous punts de vista al moviment social a favor del català/valencià, ja que fins ara s’ha deixat de banda aquells ciutadans i ciutadanes que no han de recuperar res, perquè no han perdut res. I fem notar que són precisament les persones que tenen els orígens fora dels nostres territoris (o a les nostres comarques no valencianoparlants) les qui tenen la clau del futur del català/valencià com a instrument de comunicació interètnica. És per això que proposem un nou discurs a favor de la llengua basat en l’adopció com a procés d’enriquiment personal, d’integració social i d’inversió de futur.
Amb major o menor intensitat, i amb una relativa diversitat pel que fa a la procedència, pràcticament tots els territoris del nostre àmbit lingüístic han rebut i estan rebent onades migratòries de magnituds significatives, la qual cosa fa necessari aquest nou discurs arreu dels països que comparteixen la nostra cultura. Ara bé, caldria afegir que, a diferència de Catalunya, al País Valencià el procés de substitució lingüística ha sigut més intens i profund. En aquests moments hi ha famílies en què conviuen generacions valencianoparlants (més grans) i castellanoparlants (més joves). També a diferència de Catalunya, al País Valencià hi ha un nombre significatiu de nous valencianoparlants provinents de famílies que havien interromput la transmissió de la llengua pròpia i que, aquests sí, l’han recuperada (serien els «néts del Tio Canya»).
Tenint en compte aquesta situació, s’imposa una qüestió: ¿Veu Pròpia, si més no al País Valencià, hauria de combinar el discurs de l’adopció (adreçat, en principi, als no valencianoparlants provinents de famílies d’origen forà) amb el de la recuperació (adreçat als castellanoparlants provinents de famílies que han interromput la transmissió del valencià)? La pregunta és pertinent, perquè de la seua resposta se’n podrien derivar conseqüències estratègiques.
Abans de contestar-la, però, hauríem de fer algunes consideracions. En primer lloc, cal notar que aquells nous parlants que han recuperat l’ús familiar del valencià generalment no s’autoperceben com a tals “nous parlants”. Per a ells (i elles), la recuperació de la llengua suposa el restabliment d’una mena d’harmonia còsmica que no s’hauria d’haver trencat mai. L’adopció de la llengua, en aquests casos, és experimentada com la correcció d’un error que cal oblidar. Ara bé, aquesta percepció no deixa de ser il•lusòria: la realitat és que la primera llengua d’aquestes persones és el castellà, i han esdevingut nous valencianoparlants a través d’un procés d’adopció de la llengua, de manera anàloga a la resta de nous parlants. L’única diferència és que han fet del valencià la llengua preferent (o fins i tot exclusiva) tant de l’espai públic com de l’espai privat (especialment el familiar), la qual cosa els facilita la conversió identitària en valencianoparlants «plens», sense fissures.
La conseqüència d’això és que, possiblement, els nous parlants que provenen de la recuperació del valencià com a llengua familiar no s’identifiquen fàcilment amb un discurs que posa l’èmfasi en el procés d’adopció de la llengua, ja que els recorda un episodi de les seues vides que estava convenientment oblidat: ja s’hi havia «passat pàgina». L’actitud d’aquests parlants, en aquest sentit, sol ser similar a l’actitud d’aquells que tenen el valencià com a primera llengua i l’utilitzen de manera habitual. En qualsevol cas, la capacitat, la receptivitat o l’interés per a repensar-se com a nous parlants està en relació, molt probablement, amb la vivència de les experiències personals i amb el sentit atorgat a aquestes experiències.
En segon lloc, hi ha una altra qüestió que potser ens interessa més: ¿què passa amb els no valencianoparlants (per tant, castellanoparlants) provinents de famílies que han abandonat el valencià com a llengua de transmissió familiar? ¿Serien més receptius a un discurs a favor de la llengua que pose l’accent en la recuperació, o en l’adopció? Si bé a priori pot semblar que la primera opció és més raonable, pense que en aquest cas el procés d’adopció de la llengua pot ser més suggerent. Perquè, com a parlants habituals del castellà (independentment del grau de familiaritat amb el valencià), aquestes persones són perfectament conscients que per tal d’esdevenir valencianoparlants és necessari seguir un procés d’aprenentatge i d’interiorització de la llengua, més o menys llarg i més o menys costós. A més, és molt probable molts d’ells i d’elles hagen desenvolupat un lligam afectiu amb la llengua castellana al qual no estiguen disposats a renunciar.
Tornant a la primera idea apuntada, considere que el gran encert de la visibilització de l’adopció de la llengua ve donat pel fet que fa referència a una experiència personal, de caràcter processual, en la qual es fa una important inversió afectiva que no és excloent. Per tant, i responent a la qüestió plantejada abans, pense que el concepte de l’adopció de la llengua pot incloure també l’experiència d’aquells que han recuperat o volen recuperar el valencià com a llengua familiar. A Veu Pròpia tenen cabuda totes aquelles persones que d’una manera o altra participen de la diversitat lingüística i no hi volen renunciar, encara que consideren important la promoció del valencià com a llengua comuna. I, en definitiva, totes aquelles persones que volen reflexionar sobre les pròpies experiències personals i que troben sentit al fet de (re)pensar-se com a noves valencianoparlants. Perquè som conscients que aquestes reflexions són molt valuoses, sobretot quan les compartim amb els altres i ens ajuden a trobar sentit a allò que fem i a allò que volem ser. |
|
