Adoptar una llengua significa establir amb la llengua adoptada una relació afectiva i personal, ser conscient que amb l’acte de parlar-la s’està fent alguna cosa més que parlar la llengua: fer-la viure. Adoptar una llengua és sempre un acte voluntari i enriquidor perquè aconsegueix que el nou parlant estableixi amb la llengua adoptada el mateix grau d’afecte i se senti tan implicat en l’estat vital de la llengua com un parlant d’origen. Així mateix, cal remarcar que l’adopció de la llengua és voluntària per tot el que comporta de lligams afectius i emocionals amb la nova llengua; però per ella mateixa aquesta opció no és ni ha de ser mai un acte heroic.

I justament això és el que ha passat amb el català, quan alguns nous parlants l’han volgut adoptar o, simplement, l’han volgut parlar. S’han sentit tan incòmodes, tan poc acollits, tan examinats i tan desaprovats que molts han optat per llençar la tovallola i deixar-ho córrer. Aquesta és una situació totalment paradoxal i insòlita, atesa la precarietat de l’ús del català. I és que una llengua com la catalana, que no és inequívocament necessària, no pot ser sotmesa a una selecció tan absurda i injusta. De fet, cap llengua no hauria de ser sotmesa a proves d’aquesta mena, però si la llengua és necessària, de ben segur que el nou parlant crearà mecanismes per superar o combatre aquests entrebancs. En canvi, si la llengua no n’és pas, de socialment necessària, el nou parlant pot crear mecanismes de defensa que es girin en contra d’allò que havia estat el seu objectiu i pot, fins i tot, convertir-se en un activista contra la normalització de la llengua d’uns quants parlants que l’han fet sentir-se incòmode i marginat.

Perquè una llengua com ara el català, que es troba en una situació de supervivència crítica (malgrat els i les optimistes com ara jo), pugui sortir-se’n i convertir-se en una llengua d’ús social majoritari, ha de ser, necessàriament, una llengua adoptada per la gran majoria de persones que, vivint en el seu domini lingüístic, no la tenen com a llengua habitual.

Queda clar, doncs, que una condició imprescindible perquè el català continuï existint com una llengua «viva» és que sigui una llengua adoptada pels que no la saben parlar. I el català no el saben parlar persones que fa molts anys que viuen a Catalunya i persones que fa poc temps que hi són, és a dir, la vella i la nova immigració i les seves generacions posteriors.

És clar que si la situació del català a Catalunya gaudís de la mateixa situació que el castellà a la comunitat de Madrid, posem per cas, no ens plantejaríem ni les condicions de supervivència del català, ni tampoc la possible amenaça que suposa el fet que vingui o hagi vingut gent «de fora». Per què? Doncs, simplement, perquè el fet que vingui gent «de fora» mai no és cap amenaça per a una llengua que gaudeix d’una situació normal en la societat en què es parla. Si hom diu que a Catalunya la nova immigració suposa una amenaça o, si més no, un ultimàtum a les pròrrogues de la normalització real del català, és perquè s’ignora que la nostra societat ja arrossega d’antuvi una mancança important en matèria d’integració en la cultura del propi país.

Havent dit tot això, no fóra més honest plantejar-nos els problemes d’integració amb què es troben els nous immigrants que no pas els que ells provoquen? Les veus més benèvoles aporten idees que afavoreixin la integració lingüística dels nouvinguts d’ara, però… ¿potser no caiem en el greu error d’afanyar-nos a integrar lingüísticament els que acaben d’arribar quan resulta que els fills dels que ja varen arribar ara fa diverses dècades encara no parlen la llengua del país?  Sincerament, si jo fos «de fora» i arribés ara a Catalunya, em preguntaria per què a mi se m’està considerant com una amenaça per a una llengua que no parla habitualment més de la meitat del país. ¿Som prou conscients que allò que fan els nous immigrants quan aprenen i parlen català (perquè ells, si l’aprenen, el parlen) no és pas desfer un problema que ells mateixos poden crear en el seu nou país, sinó que més aviat el que fan és fer de models de la integració cultural i lingüística que la nostra societat ja hauria d’haver aconseguit?

Vist d’aquesta manera, qui és mestre de qui?

No obstant tot això, l’aprenentatge del català per part de la nova immigració és necessari perquè la llengua continuï existint. I si no només es limiten a aprendre’l sinó que també l’adopten, en garanteixen no tan sols la supervivència, sinó també una existència digna, el seu benestar. La nova immigració ens està fent el favor de despertar-nos de la letargia en què ens trobàvem immersos en matèria d’integració, i ens està plantejant la possibilitat d’assolir la integració cultural que fins ara no s’havia aconseguit. Els nous immigrants, és clar, hi tenen un paper important a fer: el d’estimular els mecanismes d’integració que fins ara no havien reeixit. Com? Fàcilment: mostrant-nos la seva absoluta manca de prejudicis.

Potser ara és el moment de fer-nos un sincer autoexamen i, voluntàriament, trobar la manera d’ajudar que cadascú enceti el seu personal camí d’adopció d’una llengua que, lluny de necessitar herois, porta ja molts anys a la deriva de la inèrcia d’una societat que no s’ha atrevit a parlar amb si mateixa.

Puri Pinto